El 26 de desembre és una data molt assenyalada pels catalans. És l’endemà de Nadal, dia de Sant Esteve, en què predominen les trobades familiars amb un abundant i tradicional dinar, difícil d’entendre sense els tan estimats canelons, a més de les irrenunciables postres de torrons i neules. És una festivitat molt arrelada de segles i segles d’història, que també compartim amb valencians i balears a la península. I com no podria ser d’una altra manera, a Parlem la vivim i celebrem intensament, com a companyia catalana que som. Però, per què Catalunya celebra Sant Esteve? I per què la Nit de Nadal és absolutament diferent de la Nochebuena espanyola?
“Per Nadal, cada ovella al seu corral. Per Sant Esteve, cadascú a casa seva”. Aquest és un refrany molt popular que amaga el perquè de la celebració del 26 de desembre, que ens enllaça amb el nostre passat carolingi. Tot ve per concepcions diferents de família i la manera de celebrar les festivitats. Al segle IX els comtats catalans incipients, coneguts com la Catalunya Vella, pertanyien a l’imperi de Carlemany i depenien eclesiàsticament del bisbat de Narbona, mentre que la resta de la península Ibèrica de religió cristiana era dominada pels gots i tenia per referència el bisbat de Toledo. El concepte carolingi de família era molt extens, com a clan, i quan hi havia alguna festivitat important calia desplaçar-se a la casa pairal, molt diferent del concepte de castellà.
Per això, la celebració de Nadal reunia tota la família en ple a la cara pairal i això a l’edat mitjana volia dir llargs i extenuants desplaçaments. Així, la gent necessitava tot un dia per tornar a casa i, d’entrada, Sant Esteve era un dia en què no es treballava. I aquesta és la mateixa raó per la qual els catalans celebrem l’endemà de Pasqua Florida i Granada. El passat carolingi i la concepció comuna sobre com cal celebrar les festivitats com Nadal fa que Sant Esteve també se celebri als països escandinaus i a bona part de l’Europa central: des d’Alemanya fins a Itàlia, Grècia, Regne Unit, Suïssa, Hongria, Polònia, Lituània, Bulgària, Àustria o Dinamarca.
D’altra banda, la Nit de Nadal catalana se celebra d’una manera molt diferent a la castellana, tot i compartir el mateix origen religiós i la participació en la missa del gall. Tot és una qüestió de prioritats: és el menjar i la importància de les dates el que ens fa diferents. L’àpat més important pels catalans és el dinar de Nadal, mentre per la tradició castellana és la Nit de Nadal, la Nochebuena. En la tradició catalana, la Nit de Nadal es menja el ressopó i es fa cagar el tió després de la missa del gall, amb un àpat més lleuger i secundari que no pas el gran sopar de la tradició castellana, que reuneix tota la família. Tots cantem nadales, però el format té poc a veure. En canvi, el plat fort dels catalans és el dinar del 25 de desembre, quan l’escudella, la carn d’olla, el rostit i els tan estimats torrons conquereixen les nostres cases amb tota la família reunida. També és una tradició del Principat la celebració dramàtica del naixement de Jesús de Natzaret, amb els Pastorets, arrelada en l’imaginari col·lectiu des del segle XIX, quan va irrompre, juntament amb els pessebres vivents.
« 
